VLT pren la imatge infraroja més precisa de la Nebulosa de Carina

Col·laboració a Amazings

La majoria d’estrelles a la Galàxia es formen en zones massives de formació estel·lar. Aquests estels de gran massa influeixen profundament en el seu entorn, i encara que és possible que dispersin els núvols moleculars natals, també poden comprimir els núvols al seu voltant, creant noves possibilitats de formació a noves generacions d’estrelles.

Aquesta interacció és molt important en els processos estel·lars de formació, però els mecanismes astrofísics exactes que tenen lloc en aquestes situacions no es comprenen del tot, majorment perquè les regions amb interaccions entre estrelles massives estan massa lluny per ser estudiades amb detall.

La nebulosa de Carina, a la constel.lació de Carina (la Quilla), és un excel·lent candidat d’estudi en aquest aspecte. Situada al braç de Sagitari, a una moderada distància de 2,3 kpc (uns 7.500 anys llum), pot ser objectiu de detallats exàmens per comprendre millor el desenvolupament dels processos esmentats.

Aquesta nebulosa conté nombrosos estels de tipus O (les que tenen temperatures superiors als 33.000 K), com Eta Carinae, una de les més brillants de la Via Làctia i que és molt probable exploti en forma de supernova en un futur proper des del punt de vista astronòmic.

La majoria d’investigacions en el Complex de la Nebulosa de Carina se centren en la física de la violenta formació d’estrelles massives, però hi ha molt pocs estudis orientats cap a les poblacions d’estrelles joves i amb poca massa.

Aquest recent treball s’ha centrat en detectar estrelles més febles i menys massives que el nostre Sol, i la imatge resultant és prou profunda com per localitzar també nanes marrons de curta vida.

Tot i que la nebulosa és un excel·lent laboratori per als científics que es concentren en desentranyar els procediments en què floreixen les estrelles, molts dels seus secrets encara segueixen ocults sota densos núvols de gas i de pols.

Com les regions de l’espai en què la pols és abundant absorbeixen la major part de radiació visible, els astrònoms necessiten utilitzar altres instruments per penetrar aquestes barreres còsmiques i poder estudiar al detall els immensos conjunts d’estrelles ocultes.

Un grup de científics capitanejats per Thomas Preibisch, de l’Observatori Universitari, a Munic, han utilitzat la càmera infraroja HAWK-I, al Very Large Telescope de l’ESO, per estudiar la part central de la Nebulosa, d’uns 0,36 graus quadrats.

Les dades que així s’han recopilat mostren més de 600.000 fonts independents de radiació infraroja. Els resultats d’un estudi recent en raigs X s’han usat per eliminar les contaminacions que produeixen altres cossos astronòmics del voltant.

A continuació, els científics van analitzar diagrames de color-magnitud per obtenir informació sobre les masses i les edats de les estrelles de baixa massa.

La imatge que podem veure és una combinació de moltes fotografies per crear un mosaic de la Nebulosa de Carina, el més detallat fins ara.

En aquesta imatge es pot apreciar notablement l’estrella Eta Carinae, que es mostra com un poderós focus de llum a la part inferior esquerra de la imatge. El cúmul Trumpler 14 és l’agrupació estel·lar cap al centre de la imatge. A la part inferior dreta de la imatge s’aprecien els Pilars del Sud, creats per la permanent erosió de la radiació i el vent estel·lar.

Les edats de les estrelles de baixa massa mostrades en els resultats d’aquestes investigacions concorden amb estimacions prèvies, i els diagrames de color-magnitud suggereixen que unes 3200 estrelles de les seleccionades de l’estudi en Raigs X tenen una massa major o igual a una massa solar . Les imatges de HAWK-I confirmen que al voltant del 50% de les estrelles joves de Carina estan distribuïdes àmpliament.

A la imatge en llum visible es poden observar els núvols de gas i de pols. Les zones on s’estan formant estrelles apareixen com a zones fosques a la part superior esquerra i inferior dreta de la imatge en infrarojos.

Per acabar, la publicació suggereix que la major grandària de l’última generació d’estrelles en Carina es pot deure als alts graus d’interacció que les estrelles més massives mantenen amb l’entorn al seu voltant, i que això seria millor a l’hora d’activar els processos de formació d’estrelles que el molt menor grau d’interacció que mantenen les regions amb poblacions més baixes d’estrelles molt massives.

crèdits i referències

Tags: Nebulosa, Nebulosa de Carina, Very Large Telescope, VLT